08-11-2001
Deia Cela que bevem per cinc motius: per brindar; per calmar la set present; per evitar la futura; perquè ve de gust i/o per qualsevol altra raó diferent de les esmentades anteriorment.
Aportació del columnista a l’epígraf cinquè: torna a Santa Coloma de Farners la Festa de la Ratafia, i ja en van vint. Aquesta vegada arriba amb novetat editorial inclosa: el Llibre de la ratafia. Ratafies i licors d’herbes de tot el món, de Jaume Fàbrega, un historiador i gastrònom, o viceversa.
Estem parlant d’una beguda alcohòlica, dolça, aromatitzada, i amb una llegenda etimològica de consensos episcopals que, la veritat, ja enfetgega una mica. Es comprensible, doncs, que la gent la begui a microdosis i sense cap filòleg al costat donant-li la llauna amb la història dels bisbes. Però que calli també la ciència. La ratafia, com tots els licors aromatitzats, té un no sé què d’alquímia casolana i ancestral, alguna virtut transcendent que fa que sigui més ple l’instant anterior al glop que no el que el segueix. No sempre ve de gust. Hi ha begudes més idònies per brindar i ja no diguem per apagar la set.
Per què ens llancem, doncs, a “aquesta estranya i gustosa bevenda, catalana i pagesívola” de què parla Mossèn Cinto? Potser perquè, en el fons, des d’aquells temps d’en Serra i Pagès tots els catalans som un mica e(t)nòlegs i –si n’és, de gros!-- bevem més per recordar que no pas per oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada