29-08-2002
La Selva, la silva dels romans... Enlloc com a la capital un topònim conserva tan bé la seva essència etimològica. Amb alzinars i pinedes amables, fruiters alineats i el seu parc, tan ben clenxinat, amb ratlla al mig fins a la Font picant, els voltants de Santa Coloma ens parlen del bosc de mesura humana més que no pas de la follia de la natura no domesticada. Per tot arreu és present l’acció de l’home i per això l’home és tan gelós de l’obra feta durant generacions...
Deu fer uns set anys, quan la muntanya va cremar, la població colomenca va acudir en massa al vessant de Sant Salvador per ajudar els bombers. Segurament va ser aquest esperit generós el que va salvar un entorn tan delicat. Avui, quan arriba a casa per la carretera vella, el colomenc contempla una ferida oberta en aquella mateixa muntanya, una queixalada immensa al seu bosc que li fa sagnar tones de sorra que no coagula.
Com és que, sent tan amants del nostre paisatge, els colomencs no ens esgarrifem? Per què ningú no reclama que es faci compatible el lícit benefici empresarial amb l’indispensable reforestació de l’hàbitat comú? Home càndid que ho preguntes! No veus que és l’esgotament d’aquella nit de foc i espant? Al capdavall, les pinyoques cremen; la sorra només s’escalfa. De manera que ni silva , ni bosc ni romanços, deuen pensar els empresaris que graten la muntanya! Algú ha vist mai un desert que cremi?
Gràcies, sorrera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada