20-10-2005
Al Japó va ser l’any de la guerra amb la Xina. A França, el de la injusta condemna per espionatge del capità Dreyfus. A Anglaterra el del refredament definitiu de relacions amb els germànics. I a Alemanya el de la màxima repressió del kaiser contra els anarquistes. Aquell any, va pujar a Rússia l’últim tsar, Nicolau II, que tan malament acabaria, i a Espanya s’aprovava la Llei contra actes terroristes, un cop vist (i escoltat) com petaven les bombes a la platea del Liceu. Mentrestant a Cuba... Ui, a Cuba! Era a punt de començar la revolta definitiva...
Però, i a Catalunya, què passava en aquell 1894? A l’assemblea de Balaguer, la Unió Catalanista decidia no anomenar més Espanya com una “nació”. Per la seva banda, Prat de la Riba escrivia en la Doctrina Catalana que l’home té una sola pàtria, i que la dels catalans és Catalunya. A Barcelona, dos naixements memorables: el del gran historiador Ferran Soldevila i el del poeta excels Salvat Papasseït...
És clar que per naixement feliç, el que hi hagué a Santa Coloma: la pastisseria Tuyarro, la catedral dels llaminers, l’obrador de totes les delícies i temptacions dels catalans. Ja ho veuen: fa 111 anys, el món tenia mala lluna mentre aquí en Francisco Trias s’inventava les teules, els torpedos de praliné i els cubanos de neula. Cent onze anys, aviat és dit! Tres uns com tres virolets. Tres uns a l’espera de poder descriure (jo ja me’n llepo els bigotis) els tres dosos que un dia clavaran al pastís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada