06-11-2003
Des de l’antiguitat, les disputes solen acabar amb el lliurament lliurant-se un trofeu. L’etimologia del mot ens indica que el seu primer sentit era del tot coherent amb la funció que es donava a l’objecte. Rebien el nom de “trofeu” les armes que l’enemic abandonava en la fugida i que els victoriosos apilaven com a monument en el mateix lloc de l’escabetxina.
Més tard, la paraula va començar a mistificar-se. Al musculós atleta grec me’l refistolaven amb llorers i olivelles, i al gladiador ensangonat , ja em diran vostès, li regalaven... una palma! (on se suposa que havia d’anar, el nostre mascle, brandant una palma? A lligar-se un centurió?)
De formats de trofeus n’hi ha molts i gairebé tots sorprenents. Per què regalen al torero les orelles de l’animal i no pas els filets? Què en fa, el cineasta, d’una figura que sembla el seu oncle Òscar? Per què li donen una copa al motorista si el beneit sempre acaba xarbotant el Moët Chandon de 5 litres i bevent a morro?
No és pas que els catalans ho fem gaire millor, però almenys posem una mica de lògica a la cerimònia. Al primer militar de cada promoció se li lliura una espasa del rei Jaume; al millor poeta dels jocs florals, una englantina, i, a partir d’enguany, els colomencs que facin la ratafia més saborosa rebran... una garrafa! Serà d’or, de plata o de bronze. I serà aquest cap de setmana, a la XXII Festa de la Ratafia. Creguin-me: no se la perdin. Cometrien un error... garrafal !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada