Santa Coloma panarra

 

07-06-2001

Pa, oli i vi... L’exposició que aquests dies es pot visitar al Museu Marítim de Barcelona ens recorda que Homer fa servir l’epítet “el menjador de pa” quan parla de l’home i que va ser Atenea, ni més ni menys,  qui va donar als mortals l’olivera.  El pa, l’abundor. L’oli, el refinament. Segles després va arribar de mars llunyans un tomàquet i la seva polpa va ajaçar-se damunt la molla divina...

Aquest cap de setmana el pa amb tomàquet rebrà un homenatge a Santa Coloma de Farners, ciutat d’etimologia cerealística.  Els polítics hi sucaran  (bufa, quin descans, no haver de parlar amb metàfores!) i a l’Ajuntament s’inaugurarà una exposició sobre el setrill. Hi vindrà Rafael Marquina, el prestigiós dissenyador. Mentre altres col·legues seus inventen tamborets estranys per trencar-se la carcanada, ell la doblega per trobar la manera que altres instruments de tota la vida ni bolquin ni perdin res pel morro. També hi serà Jaume Fàbrega, considerat per Quim Monzó “un dels observadors més lúcids de l’actual cuina catalana”. I de plat central, una demostració domèstica  de com se suca bé el pa amb  tomàquet. Acte expletiu, potser? No. Més aviat la demostració de com sucar el pa serà un conjur contra el perill. No fos el cas  que algun cuiner torracollons comencés a tramar la conversió en una mousseline de títol enganxifós aquest regal que els déus ens van fer per a la nostra sobrietat.

Santa Coloma ratafiaire

08-11-2001

Deia Cela que bevem per cinc motius: per brindar; per calmar la set present; per evitar la futura; perquè ve de gust i/o per qualsevol altra raó diferent de les esmentades anteriorment.

Aportació del columnista a l’epígraf cinquè: torna a  Santa Coloma de Farners la Festa de la Ratafia, i ja en van vint. Aquesta vegada arriba amb novetat editorial inclosa: el Llibre de la ratafia. Ratafies i licors d’herbes de tot el món, de Jaume Fàbrega, un historiador i gastrònom, o viceversa.

Estem parlant d’una beguda  alcohòlica, dolça, aromatitzada, i amb una llegenda etimològica de consensos episcopals que, la veritat, ja enfetgega una mica. Es comprensible, doncs, que la gent la begui a microdosis i sense cap filòleg  al costat donant-li la llauna amb la història dels bisbes. Però que calli també la ciència. La ratafia, com tots els licors aromatitzats, té un no sé què d’alquímia casolana i ancestral, alguna virtut transcendent que fa que sigui més ple l’instant anterior al glop que no el que el segueix. No sempre ve de gust. Hi ha begudes més idònies per brindar i ja no diguem per apagar la set.

Per què ens llancem, doncs, a “aquesta estranya i gustosa bevenda, catalana i pagesívola” de què parla Mossèn Cinto? Potser perquè, en el fons,  des d’aquells temps d’en Serra i Pagès tots els catalans som un mica e(t)nòlegs  i –si n’és, de gros!-- bevem més per recordar que no pas per oblidar.

Santa Coloma gastronòmica

02-03-2000

La carretera, ha dit algú, és l’únic pecat nou que hem inventat en aquest segle. Així doncs, potser fa bé el conseller d’Obres Públiques de voler desempallegar-se, penedit, de la seva feblesa més sovint proclamada, l’Eix Transversal.

Però que s’ho pensi bé. Diuen que no existeix el camí cap a la felicitat, perquè la felicitat és precisament el camí. Pecat o no pecat, deixarà que el MOPU ens gestioni a partir d’ara el camí que va de Vic a Girona?  I si aquest tram resultés ser la nostra aorta abdominal per on circulen, creuant-se, tot de felicitats efímeres i renovades a cada viatge ? Un parer com aquest defensa Fer Maia, una societat gastronòmica colomenca fundada “per a l’estudi, l’experiència i el gaudi del vi i de la vida”. Els seus membres apliquen a l’objecte social allò de menjar poc i pair bé. La primera acció va ser reunir cent cinquanta comensals a les Termes Orion, en un àpat gustós i memorable. Dos anys després, fan el rotet i es posen a pensar què faran  per sopar. Faran, faran... una mostra de l’alta cuina a banda i banda de l’eix transversal Girona-Vic. La flor dels fogons del Ripollès i Osona amb la nata de les tovalles selvatanes i gironines. I del simposi n’hi diuen Greix Transversal.

La golafreria, sí senyor! Perquè si la carretera és l’únic pecat nou que hem sabut empescar-nos avui, més valdrà que un d’antic li doni substància, en un periple feliç del cor al ventre.

Santa Coloma blaugrana

26-04-2001

Tractant-se del seu lloc a la classificació, més que el “després de mi el diluvi” als directius del Barça els escau la sentència de l’emperador Vespasià: “Per als ambiciosos de poder no hi terme mitjà entre el cim i l’abisme”.

La manifesta  ineptitud d’en Gaspart, sembla ben bé un pla perfectament dissenyat per Núñez.  La cantada a Liiverpol (It’s been a hard day’s night!), la rebolcada de Pamplona... Tot plegat, no ha propiciat ja els primers fruits? Perquè alguns ja comencen a reivindicar el pesident. A ell, a l’autèntic responsable que al millor club del món potser no el vulguin ja ni a Europa.

Què en pensen a la penya blaugrana de Santa Coloma? Seria interessant saber-ho, perquè fundada el 1968 per un grup de catalanistes, és una de les més antigues. L’any de la final de Basilea, quan el pesident encara no havia tingut temps de destruir l’esperit del club, aquesta penya va sortir del Bar Sport amb un munt de senyeres i, com la resta dels trenta mil seguidors, van rebre la felicitació de totes les autoritats internacionals pel seu civisme i  urbanitat. Guanyés o perdés, aquell sí que era un club de prestigi mundial! Aquest d’ara no és res més que la deformació especular perpetrada, amb la connivència de penyes i forofos acrítics, per un megalòman ambiciós de poder. Potser l’emperador busca l’abisme per tornar a fer el seu cim: el projecte Barça- 2000.

Santa Coloma blanca

 

13-07-2006

En un lloc de l’Àfrica el nom del qual recordo perfectament viu un seguidor fervent del Reial Madrid però que porta sempre posada la samarreta del Barça. El meu amic, el metge terrassenc, em reprodueix la resposta davant la pregunta que vostès ja s’imaginen. “Sí, sóc del Madrid, però aquests colors son més bonics...”

Això és l’Àfrica, lector. Ho explicava el polític Leopold Sédar Senghor, cap als anys 60, en un congrés de la Unió Nacional de la Joventut, a  Mali: “Al contrari de l’europeu”-- els deia-- “el negre africà no manté distants els objectes, ni els analitza. Senzillament els toca, els mira i els sent”. El nostre amic madridista sent la bellesa d’uns colors i sap dissociar amb simplicitat aquest sentiment del que li dicta la contemplació del futbol. Però au, va, no te m’espantis, lector: estic parlant d’una anomalia. Perquè si viatges a l’Àfrica, t’adonaràs de la grapa que hi té el Barça. És un corrent de simpatia que transcendeix l’esport i que servidor no acaba d’entendre ben bé del tot.

L’únic que pot fer és celebrar la iniciativa de la penya blaugrana de Santa Coloma, que ha decidit ajudar Adamou Seini, un seminarista nigerià que s’escarrassa per entretenir en l’esport un jovent que està desesperat. Fundaran la penya blaugrana de Niamey i la junta directiva colomenca apadrinarà la nova agrupació. En compensació, l’Adamou, que és negre com el color negre, podrà dir que és del Barça, però que li agrada el color blanc. El d’alguns blancs...